 |
| Comanegra desl puig de les Bruixes |
Temps i ganes de caminar per alguns racons de la nostra terra. Aquest cop tocava pujar a l'Alta Garrotxa i seguir una excursió que proposava l'últim Vèrtex: assolir el punt més alt de la Garrotxa, el Comanegra (1.557 m). L'excursió comença amb el problema que no es pot pujar per la pista que condueix a la Palanca perquè està molt malament de pedres. Així doncs deixo la furgo abans d'arribar a la casa rural de can Pei, molt aprop del poblet d'Oix, una petita joia del Pirineu gironí. Es continua per la pista fins que s'endinsa a la vall d'Hortmoier i creua el grau d'Escales amb els contraforts de Ferran fent de guardians a l'entrada de la vall. A l'indret conegut com la Palanca trobem les marques vermelles i blanques del GR-11. L'indicador ens diu que Talaixà queda cap a la dreta, així que creuem el riu i comencem a pujar per un senderó molt amable que va guanyant desnivell sense pausa, passant per el Vaquer, on trobem l'últim cartell de fusta que ens indica Talaixà, on arribarem en 15 minuts de senderó. És increïble com van poder construir l'ermita de St Martí (datada del s.IX i reconstruida i ampliada durant els segles XVII-XVIII).
Temps per fer un mos i un glopet d'aigua abans de continuar pel senderó que arrenca darrera l'església i que està marcat amb línies grogues ja fins al Comanegra. Anem treient metres al cel i a la muntanya fins arribar al coll de l'Arç on trobem un ramat de vaques... Genial la pau i tranquilitat que es respira en aquest indret. Un voltor ens va voltejant com si ens volgués donar la benvinguda. Ens tornem a endinsar al bosc i remuntem el collet de St Marc per encarar la pujada al puig de les Bruixes (1.387 m), que es dibuixa punxegut i herbós com un gelat de festuc. Arribem dalt el puig, airós i estret, just per passar-hi 2 persones. Trobem lloc per asseure'ns una estona, fer un altre mos i gaudir de la panoràmica. Tinc l'esperit elevat, molt més que l'alçada que marca el gps. Podem observar bona part del Pirineu gironí (el Món, Bassegoda, el Montnegre al Vallespir, Ulldeter, Puigsacalm...per mala sort el massís del Canigó ens queda tapat pels núvols). El temps comença a jugar amb núvols que tapen el blau del cel però sembla que és una tònica en aquestes contrades. Una papallona decideix conéixer les meves bambes i jugar amb els meus dits una estona. Jo entcantat de la vida amb aquests jocs de natura tan fulgurants i espontànis... |
| St Sebastià de Monars |
Continuem per l'aresta herbosa del puig fins al portell de Donantic on arribem després de creuar una fageda frondosa i fresca. Continuem seguint les marques grogues que no pugen al cim del Comanegra i que baixen cap a la pista que queda als seus peus, on fem cap en 10 minuts. Som al collet de l'Orri. Trobem un pal indicador. Decidim trencar pel dret, per un senderó que baixa en picat fins al corralot i al poble de Monars. Hem de vigilar amb aquest tram perquè les fites són gairebé inexistents, tot i que la traça s'intueix força bé. Arribem al corralot de Mas Mitjà que gaudia d'unes dimensions impressionants per l'época. Monars compta amb uns quants masos abandonats excepte 2 o 3 on hi viu gent tot l'any. Impressionant ja que només s'hi arriba per senderó. És realment admirable aquest estil de vida en els temps que corren, però ens anirem adonant que a l'Alta Garrotxa és força normal ja que els terrenys pertanyen a la Generalitat i no a particulars.
Anem seguint el senderó en direcció a Maians. Passem per la font de Monars i admirem l'ermita de St Sebastià des de la distància, amb la seva teulada recoberta d'herba. Voregem el mas de l'Om per l'esquerra i anem seguint el senderó que s'endinsa en un bosc d'una vitalitat natural fora del normal, només se m'acut un adjectiu per descriu-re-ho: preciós! Arribem a Maians després de tenir dubtes amb diferents trencalls. Aquí ja no hi ha marques de colors ni fites, i els senderons estan tots força remenats per senglars i cavalls.
Tenim problemes per sortir de Maians, el rellotge va avançant les agulles i comença a caure una pluja fina, que no incòmode. Per sort trobem a dos germans que viuen en aquest mas i ens indiquen el camí més segur, tot i que bastant més llarg del què pensàvem fer. Enlloc de baixar directe a l'ermita d'Hortmoier anem a voltejar el barranc de Monars fins a la Gurata, un altre mas abandonat que deixem al damunt nostre. A la fondalada de la barrancada trobem ja punts vermells que seguirem fins arribar al coll de Salarça i la Farga, ja al vell mig de la riera de Beget. Aquest últim tram es fa molt emprenyador degut a l'estretor del senderó. Constantment vas rascant les cames per argilagues i plantes vàries. Hem d'anar amb cura també ja que hi ha pintades vermelles que no es veuen fàcilment, i és ens adonem que estem en un terreny gens trepitjat, molt feréstec però alhora amb una frondositat bestial.
Al fons de la riera trobem una pista que va baixant fins a trobar un indicador de GR-11, el mateix que hem deixat a primera hora del matí. Són vora les 21h i decidim fer la pujada fins a la collada del Muls i el mas de Feixanes, seguint les marques vermelles i blanques fins a la Palanca, on tornarem a trobar la pista que hem fet al principi de l'excursió, i on arribem ja de nit amb l'ús del frontal i gaudint dels diferents sorolls de la nit. en total haurem fet una trentena de km i uns 2000 m +, molt més del què duiem en ment, però que la improvització s'ha encarregat de lligar. Per contra hem conegut gent ben diferent, de la comarca, amb els seus punts de vista tan diversos, alguns no han sortit mai d'aquelles quatre serralades i fa molta gràcia escoltar-los quan ens volen entabanar per probar el seu aiguardent d'herbes... Una sortida molt dura però genial per a la preservació de l'ànima feréstega que tots portem ben endins del nostre cos. |
| ermita de St Martí de Talaixà. Al fons a l'esquerra el puig de Bassegoda. Al fons a la dreta el puig de Ferran |
Salut
pep
